He viscut a quatre països, sis ciutats, disset cases… La probabilitat de retrobar-me amb gent coneguda, amics, família és més o menys remota. Però un dia qualsevol passa, succeeix amb tota intensitat. Camino pels carrers del meu barri, que és el meu d’ençà que el botiguer de la cantonada em saludà bon dia, i d’ençà que Don Pepe, el de la bodega, em regalà un xupa-xups, i ho és perquè de tota la vida les veïnes em diuen piropos tant si fa sol com si neva als meus cabells… Camino, déia, pels carrers de Gràcia, i un dia com qualsevol, posem per cas un dilluns, dilluns passat, baixo per Joan Blanques, cantant com sempre, i abans d’arribar a la Travessera el temps fa un primer pas enrere: una parella de vells coneguts amb la seva bebè. M’alegro de ser jo qui els reconec, qui els esmenta pels noms (no pas a la bebè, és clar, a qui no he conegut abans), ja que no és cosa que em passi sovint això de recordar. Pocs minuts després, a tocar del Passeig de Sant Joan, un altre pas del temps: els pares d’una amiga de la meva filla amb qui havia tingut força relació en la seva etapa escolar. “Bah”, direu, “no és cap cosa de l’altre món. Vius a Gràcia de fa molt.” “Sí, sí… però.” El tercer pas és el definitiu, el que em sacseja de cap a peus. Arribo per fi a la classe de ioga, a on em dirigeixo després de mesos d’incompareixença (potser anar-hi m’ha costat tant com fer anar l’Astrolabi darrerament) i, després de petons i abraçades, preguntes i respostes, em presenten una companya nova. Nova? Em sembla que l’he vista abans. Ella no ho creu. Em penso que sí, però sóc tan despistada. Temptejem, creuem paraules que ens desvetllen el misteri: fa trenta anys ella donava classes en un col·legi de Castelldefels. És aquella professora que em vaig estimar a una de les vuit escoles per les que vaig passar; l’he reconeguda, l’he recordada, i he tornat a un temps també estimat que ara es fa present. El misteri dels encontres, però, continua sense resoldre.

 

Anuncios