“Sort que encara en tinc, de malucs”, pensa. Les escales li col·loquen tot al seu lloc, però els peus li fan mal, com cada dia. “No hi ha sabates prou amples”, remuga. La faldilla arrapada es comença a tòrcer cap al cantó que no toca, i la brusa li sobresurt per la cintura. Les calcetes es mouen tant que li sembla que porta tanga, i li fan mal. Avuí torna a ser un d’aquells dies en què no troba la T-10 a la bossa: agafa la targeta del banc, la del supermercat, el carnet de la biblioteca, i fins i tot una targeta de l’últim restaurant on va sopar amb ell. Recorda. Algú l’empeny. Oblida. Troba. Aconsegueix passar per les portes automàtiques, arribar a l’andana i seure, per fi. A la pantalla anuncien 04:36 minuts d’espera. Li sembla una estona llarguíssima per ser tan d’hora. Cal aprofitar el temps: treu un llibre. Quan arriba el comboi número 304, puja al segon vagó com sempre. No hi ha lloc per seure, per tant s’agafa a una de les baranes mentre guarda el llibre que ell li va regalar per Sant Jordi. Pensa en la rosa marcida que ha de llençar i aprofita per posar-se bé la brusa i la faldilla. Comença a notar les sacsejades, les frenades, les aturades. Sembla que el conductor vulgui alguna cosa amb ella… Es deixa portar, i somriu. Quan arriba a la seva parada, baixa del metro i sent el xiulet, puja per les escales (no pas les mecàniques, perquè vol fer exercici) mentre acaba de recol·locar-se les calcetes, i surt a la superfície preparada per començar el dia.

Anuncios